Avui he fet “egosurfing” per primer cop. De fet, no coneixia ni el terme. M’ha semblat graciós. Els resultats de la cerca han sigut bastant sorprenents. Si poso el meu nom seguit dels meus dos cognoms, només surt una entrada a Google que faci referència a mi. És a una pàgina web on consta l’adreça exacta on vivia fa uns anys a Londres, cosa que em resulta una mica inquietant, ja que mai vaig ser conscient d’autoritzar que es compartís a la xarxa aquest tipus d’informació. Quan canvio la cerca a imatges, n’apareixen moltes però cap relacionada amb mi. Després, he provat de fer la cerca de nou, però aquest cop afegint el meu segon nom (que no utilitzo gairebé mai) i ha sortit una altra entrada. Aquesta segona, adreça a un curtmetratge que vàrem filmar ja fa un temps i que està compartit a Vimeo. En repetir el procés i canviar la cerca a imatges, he descobert que l’única relacionada amb mi era la portada del mateix curtmetratge.
Així doncs, m’ha sorprès negativament la primera cerca, perquè trobo que indicar la meva adreça a internet no fa cap servei a ningú i, d’altra banda, podria perjudicar-me en segons quina situació. Però, a escala global, he quedat encara més sorpresa, aquest cop en positiu, de la poca informació referent a mi que he trobat.
La meva relació amb les xarxes socials sempre ha estat complicada. Fa anys, quan va haver-hi el boom de Facebook i Instagram, compartia de tant en tant algunes coses referents als meus interessos i vida personal. Amb el pas del temps, però, vaig començar a discrepar amb algunes polítiques i criteris ètics d’aquestes xarxes. A partir d’aquí, em vaig plantejar l’ús que n’estava fent d’aquestes plataformes i quin benefici em suposava, cosa que em va portar a eliminar tot el contingut personal i privatitzar tota la informació possible. Així i tot, vaig decidir mantenir els comptes per seguir a artistes del meu interès, pàgines de notícies i, en general, per assabentar-me de qualsevol esdeveniment/informació d’interès. De totes maneres, en reduir-ne l’ús personal, he acabat perdent l’interès i ara per ara les utilitzo molt de tant en tant.
Trobo que les xarxes socials poden ser un gran aliat quan algú vol vendre alguna cosa (sigui un negoci, un projecte o a un mateix), però, considero que en l’àmbit personal, poden arribar a ser addictives, crear dependència emocional, generar incoherències i vulnerar la privacitat d’altres.
En conclusió, considero que hauríem de ser més crítics amb allò que compartim i les plataformes que utilitzem per fer-ho.
Aprofito, en relació amb el tema, per recomanar el documental The Social Dilemma, que trobo que en fa un bon anàlisi.
Fins aviat.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.