Autor: Anna García Oñate

Hola de nou companys/es,

Per aquesta primera pràctica de Disseny Centrat en les Persones on, partint del material treballat a la primera PAC, hem d’aprofundir en l’anàlisi de les interaccions entre el públic objectiu i un dels elements de l’espai, he decidit per centrar-me en la caseta de fusta.

Després d’una estona al parc, he pogut observar que la caseta és un dels elements que més crida l’atenció dels infants (especialment dels més petits).

Generalment, però, s’hi estan poca estona, perquè una vegada a dins, donat que no hi ha més mobiliari que dos taulells a mode de banqueta a cada costat, no saben com interactuar i acaben sortint en cerca d’un joc més intuïtiu i entretingut.

Els més petits solen entrar acompanyats d’un adult, ja que la mida reduïda de la caseta i la sensació de tancament un cop a dins, els fa sentir perduts i insegurs.

Els adults hi entren amb dificultat, perquè la porta és baixa i estreta. Però, pels petits tampoc sol resultar una tasca fàcil, pel fet que compta amb un desnivell de 23cm que fa que sovint, quan van pendents d’entrar per la porta estreta, s’ensopeguin amb la fusta que fa de terra.

He arribat a presenciar dues famílies amb infants d’entre 3 i 4 anys, que han acabat abandonant el parc dient que “no els hi agradava prou” després d’haver entrat a la caseta.

 

 

Com es pot observar a aquest esquema simplificat dels elements del parc, els trajectes cap a i des de la caseta més usuals són des dels dos accessos del parc (aquells infants que van al parc a jugar expressament a casetes), des dels bancs (adults que supervisen o juguen amb els infants), des del gronxador per a dues persones (ja que està situat just a dues passes de la porta de la caseta) i des de la construcció tobogan/gronxador (la més freqüentada del parc junt amb la caseta). La majoria d’aquests trajectes queden obstaculitzats per altres elements de l’espai (com ara bé el gronxador doble a dues passes de la porta d’entrada a la caseta o el desnivell de pedra que separa la zona de descans de la zona de joc del parc).

Així doncs, de cara al proper pas, es valoraran aquestes observacions per tal d’establir els canvis que conformaran el redisseny de l’espai i l’elaboració de la maqueta.

Fins aviat!

 

Hola companys/es,

L’espai que he triat per a analitzar a aquesta primera PAC de Disseny Centrat en les Persones, es troba a Jardins de Magalí, situat al barri de Les Corts.

Es tracta d’un recinte on convergeixen diversos espais, com ara una pista de bàsquet, una zona d’aigua, una pista de petanca, un parc infantil, etc.

Jo em centraré en aquest últim, ja que és l’espai que més freqüento i on crec que es poden proposar més millores.

Alguns aspectes a millorar, per tal de fer de l’espai un lloc més intuïtiu, inclusiu i còmode, són la manca de senyalització, l’abundància de sorra i els desnivells entre paviments i l’accessibilitat de la majoria d’objectes/construccions de joc.

Hola a tothom,

Acudeixo aquest cop al meu espai personal per fer una valoració final del projecte que li ha donat vida.

Pocs dies abans de donar per finalitzada l’assignatura i fent un balanç individual dels aprenentatges adquirits en el camí, m’adono que ha sigut una experiència enriquidora en molts sentits.

Primer de tot, com comentava en el post anterior, la meva relació amb les xarxes no és gaire bona, i tot i que a nivell individual segueixo sense ser-ne gaire partidària, he pogut comprovar en primera persona (a través dels sites del meu grup i dels companys) que és un mètode de fer arribar un projecte a una gran quantitat de gent i de comunicar necessitats que, d’altra banda, passarien molt més desapercebudes.

El disseny d’aquest primer site, m’ha servit també per guanyar experiència i resoldre milers de dubtes entorn de la utilització d’eines pertanyents al pack Google.

A més a més, m’ha donat l’oportunitat d’aprofundir en un tema pel qual tenia interès previ, però que mai havia investigat en profunditat. Gràcies al projecte “De camí a les ciutats autosuficients”, ara conec moltes més dades relatives al tema i he trobat nous temes d’interès vinculats.

Per últim, i probablement més important, m’emporto l’experiència del treball en equip. Sempre m’ha agradat treballar sola i fer les coses a la mena manera, però amb el meu grup 4GREEN, he descobert que, dedicant prou temps a triar un grup afí a les teva manera de pensar, amb interessos similars i aclarint unes pautes i objectius previs, treballar en grup pot ser una experiència molt enriquidora i gratificant. Estic molt satisfeta amb el que hem assolit plegades i no tindria cap dubte a l’hora de tornar a treballar amb la Carlota, la Irene i la Valeria.

Finalment, aprofito per compartir aquí els links vinculats al projecte:

• List.ly personal: https://list.ly/agraciaron
• List.ly grupal: https://list.ly/list/5VZP-4green
• Pinterest personal: https://www.pinterest.es/agarciaon/_saved/
• Pinterest grupal: https://pin.it/5Cwi66R
• Site de 4GREEN: https://sites.google.com/view/4greenproject

Ens veiem aviat!

Avui he fet “egosurfing” per primer cop. De fet, no coneixia ni el terme. M’ha semblat graciós. Els resultats de la cerca han sigut bastant sorprenents. Si poso el meu nom seguit dels meus dos cognoms, només surt una entrada a Google que faci referència a mi. És a una pàgina web on consta l’adreça exacta on vivia fa uns anys a Londres, cosa que em resulta una mica inquietant, ja que mai vaig ser conscient d’autoritzar que es compartís a la xarxa aquest tipus d’informació. Quan canvio la cerca a imatges, n’apareixen moltes però cap relacionada amb mi. Després, he provat de fer la cerca de nou, però aquest cop afegint el meu segon nom (que no utilitzo gairebé mai) i ha sortit una altra entrada. Aquesta segona, adreça a un curtmetratge que vàrem filmar ja fa un temps i que està compartit a Vimeo. En repetir el procés i canviar la cerca a imatges, he descobert que l’única relacionada amb mi era la portada del mateix curtmetratge.

Així doncs, m’ha sorprès negativament la primera cerca, perquè trobo que indicar la meva adreça a internet no fa cap servei a ningú i, d’altra banda, podria perjudicar-me en segons quina situació. Però, a escala global, he quedat encara més sorpresa, aquest cop en positiu, de la poca informació referent a mi que he trobat.

La meva relació amb les xarxes socials sempre ha estat complicada. Fa anys, quan va haver-hi el boom de Facebook i Instagram, compartia de tant en tant algunes coses referents als meus interessos i vida personal. Amb el pas del temps, però, vaig començar a discrepar amb algunes polítiques i criteris ètics d’aquestes xarxes. A partir d’aquí, em vaig plantejar l’ús que n’estava fent d’aquestes plataformes i quin benefici em suposava, cosa que em va portar a eliminar tot el contingut personal i privatitzar tota la informació possible. Així i tot, vaig decidir mantenir els comptes per seguir a artistes del meu interès, pàgines de notícies i, en general, per assabentar-me de qualsevol esdeveniment/informació d’interès. De totes maneres, en reduir-ne l’ús personal, he acabat perdent l’interès i ara per ara les utilitzo molt de tant en tant.

Trobo que les xarxes socials poden ser un gran aliat quan algú vol vendre alguna cosa (sigui un negoci, un projecte o a un mateix), però, considero que en l’àmbit personal, poden arribar a ser addictives, crear dependència emocional, generar incoherències i vulnerar la privacitat d’altres.

En conclusió, considero que hauríem de ser més crítics amb allò que compartim i les plataformes que utilitzem per fer-ho.

Aprofito, en relació amb el tema, per recomanar el documental The Social Dilemma, que trobo que en fa un bon anàlisi.

Fins aviat.

Hola a tothom,

Les meves companyes i jo, sota el nom de 4GREEN, hem començat un projecte que pretén plantejar un canvi en la manera de construir les nostres ciutats. Ens preocupa profundament la situació actual del nostre planeta i creiem que, amb una mica de seny i creativitat es poden trobar alternatives viables i respectuoses amb tot i tots.

He creat un taulell en el meu perfil de Pinterest amb algunes imatges que relaciono d’una manera o altra al nostre projecte (https://www.pinterest.es/agarciaon/4green/), entre elles la que presenta aquest post i  l’ull vermell de Vertigo. He triat aquesta última com a capçalera d’aquest espai perquè, no només és una de les meves pel·lícules preferides, sinó que trobo que representa a la perfecció l’ull crític amb què mirem el que tenim i que ens guia en el camí cap al canvi.

Això és tot per avui,

Ens veiem aviat!